Tot i la seva joventut, la Roser Tarragó (Barcelona, 1993) compta amb una extensa i apassionant carrera esportiva. Els seus inicis van ser al CN Mataró, d’on va acabar fent el salt als Estats Units. Una de les primeres aventureres del waterpolo català a les universitats nord-americanes, va haver de deixar de jugar per motius mèdics. Gairebé dos anys més tard, va tornar a les piscines a Austràlia i al CE Mediterrani, on ha recuperat la il·lusió i la fam de títols. Aquest estiu va ser guardonada amb el premi a la millor jugadora del Mundial de Gwangju.
Què recordes dels teus inicis al CN Mataró?
Va ser un temps en què m’ho vaig passar molt bé. Tenia 8 anys i no hi havia cap nena de la meva edat; de fet, en aquella època només hi havia equip absolut femení al Club. L’entrenador era en Jordi Garcia i en aquell primer equip jugava amb el meu germà. Va ser molt xulo.
Quan arribes al primer equip?
Amb 13 anys ja vaig jugar amb l’absolut del CN Mataró, perquè no hi havia gaires noies. En aquell equip estaven la Ciara Gibson, la Marta Bach i l’Helena Lloret. Va arribar un moment en què jugàvem amb l’infantil mixte i totes les categories femenines que hi havia al Club.
Amb el CN Mataró vas arribar a ser millor jugadora de la lliga, màxima golejadora… Quin balanç fas d’aquestes etapes?
Molt positiu. Havia de marcar molts gols i vaig assumir el rol de llançadora.
Com va sorgir l’oportunitat de jugar als Estats Units?
Primer em va arribar una proposta de Nova York, però al cap del temps vaig tenir més ofertes d’universitats de Califòrnia. Quan Berkeley contacta amb mi, decideixo marxar.
Estant a la universitat, hi ha un moment en què vas haver de deixar de jugar. Què va passar?
Em sentia cremada de l’esport i la mateixa universitat em va oferir una baixa mèdica. Bàsicament, em permetien seguir sent una esportista becada, amb accés a tots els seveis de la universitat, però sense haver de competir.
El següent pas va ser marxar a Austràlia. Com vas prendre la decisió?
Hi va haver un moment en què vaig haver de decidir: quedar-me als Estats Units, tornar a casa o marxar a Austràlia. Aquesta última opció era la que em feia més il·lusió. Abans d’anar cap allà, vaig jugar uns mesos amb el CE Mediterrani per tornar a agafar el ritme.
I com va ser l’experiència a Austràlia?
M’ho he passat molt bé allà. El waterpolo no té res a veure amb el d’aquí. Alguns partits es juguen al mar! A Austràlia va ser com estar de vacances; viuen molt bé allà.
Quan vas decidir tornar?
M’ho vaig plantejar quan em van trucar de la selecció. Tenia diverses opcions per jugar a la lliga nacional, però vaig acabar escollint el Mediterrani. L’ambient que hi ha a l’equip és espectacular. Mai havia estat amb un grup amb tan bon rotllo. És envejable poder jugar en un equip així.
Aquest estiu has tornat a la selecció. L’equip acaba subcampió mundial, et donen el guardó a la millor jugadora i entres al set ideal del campionat. T’ho esperaves?
Ha estat el moment en què millor m’ho he passat. El meu rol ha estat un altre i l’equip era diferent. Quan em van convocar, em van demanar que assumís un paper i tot va acabar sortint bé.
Quines són les claus de l’èxit de l’equip?
El Miki [Oca] coneix molt bé l’equip i sap què li podem donar cadascuna de nosaltres.
Com ha estat la reentrada després de dos anys fora de la selecció?
Al final, la meitat de l’equip és el mateix que ja coneixia i la resta són noies molt joves. He estat molt còmoda, tant amb les companyes com amb els entrenadors. M’ho he passat molt bé.
Hi ha un rival internacional que sembla invencible i que, a més, coneixes a la perfecció. Hi ha opcions reals d’acabar guanyant els Estats Units?
Sí, i tant! Però ens ho hem de creure de debò. Crec que al Mundial de Gwangju no ens ho vam acabar de creure. El nostre objectiu era treure plaça per als Jocs Olímpics de Tòquio; al classificar-nos per la final i aconseguir el bitllet olímpic, crec que ens va poder perjudicar a l’hora d’afrontar la final. Jugar la final era un regal, i crec que en aquest partit es va notar molt que els Estats Units estaven millor físicament que nosaltres.
Tenen un mètode únic…
Sí. Mentre nosaltres preparem les competicions internacionals en tres mesos, algunes de les seves jugadores estan tot l’any entrenant per la selecció. No juguen amb cap equip, només fan treball físic. És cert que tenen més mitjans per poder fer-ho, ja que compten amb mecenes i patrocinadors que aposten molt per l’esport. Només cal veure els resultats que han aconseguit per veure que els hi ha funcionat.
Si mires al futur, creus que t’agradaria seguir vinculada al waterpolo un cop et retiris?
Crec que mai em podré desvincular del waterpolo. A dia d’avui encara no em veig fent d’entrenadora.
Quins consells li donaries a una nena que està començant a jugar al waterpolo?
Que tingui paciència i que gaudeixi al màxim.
Què et sembla el projecte de l’Anuari del waterpolo català?
A mi m’hagués agradat molt que hagués existit quan era petita. Poder mirar les fotos de quan tenia 8 o 9 anys amb les meves companyes seria impagable. És un document que guanya valor amb el pas dels anys.
