Format a les categories inferiors del CN Terrassa, l’Álvaro Granados (Terrassa, 1998) s’ha convertit en un dels jugadors més valuosos de l’Atlètic-Barceloneta i la selecció espanyola. Peça clau per als germans Martin tant en el conjunt mariner com en el combinat nacional, l’Álvaro demostra la seva ambició assegurant en aquesta entrevista que vol arribar encara més lluny.
Tot i ser un dels jugadors més joves de l’equip, la passada temporada vas ser el màxim golejador de la plantilla i un dels màxims anotadors de la lliga. És una pressió adicional per a tu?
La veritat és que no. La temporada passada va ser un repte de l’equip que l’Álvaro fos el màxim golejador. Però si una cosa he après, i que sóc més conscient ara que abans, és que els gols són secundaris. Evidentment que és un dels meus rols dins l’equip, però hi ha coses molt més importants que no pas fer gols.
No has notat pressió de ningú per haver de marcar gols?
Mai. Només tinc pressió per defendre, que no em facin gols. Crec que és la filosofia “del barri”; és més important la defensa que l’atac.
Com va ser la teva marxa del teu club de tota la vida, el CN Terrassa?
A nivell personal va ser dur. Tenia un cert sentiment de culpa de marxar del meu Club. En aquell moment sentia que traicionava la meva casa. Ara veig que som jugadors professionals, treballadors, i hem de buscar el millor per a la nostra carrera. A nivell esportiu crec que venir aquí ha estat fer un salt molt gran. Aprendre el waterpolo al costat de grans jugadors com el Felipe [Perrone] o el Dani [López Pinedo] i tot el que ensenya el Chus [Martin] està sent extraordinari.
En aquell moment, hi va haver gent que considerava que t’estaves precipitant. Que marxar tan jove a un club com l’Atlètic-Barceloneta podia ser un error…
Sí que és cert que era un pensament lògic. Jo també ho vaig pensar, que potser el meu rol no encaixaria en aquest equip… Però la meva filosofia és que qui no arrisca no pisca. Vaig arriscar i, pel que veig, ara estic piscant una mica (riu).
Quins records tens de la teva etapa del Terrassa?
D’allà he tret els meus millors amics. La piscina me la conec de dalt a baix. És la meva casa. Tots els records que tinc són molt positius; no puc dir res negatiu.
Hi ha algú del Club que t’hagi marcat?
Sens dubte, el Dídac [Cobacho]. Va ser una de les primeres persones que va confiar en mi. Crec que també li vaig retornar la confiança. Li tinc molt d’afecte.
Parlem de la selecció espanyola. Des de que has entrat, els resultats han estat espectaculars. Quines són les claus de l’èxit?
Crec que el David Martin ha aplicat una filosofia molt positiva. Som un equip amb els rols molt ben marcats; tothom sap el que ha de fer, com i quan ho ha de fer. Som un equip jove amb molt marge de millora.
Com afrontes el teu paper a la selecció?
Ho intento afrontar de la mateixa manera que amb el Club: intentar millorar amb la defensa i xutar quan toqui, que és del que visc.
En les últimes grans competicions internacionals, l’Europeu i el Mundial, us heu penjat dues medalles de plata. Què li ha faltat a l’equip per proclamar-se campió?
Dir-ho ara potser és molt fàcil, però potser ens ha faltat l’ofici dels serbis i els italians. Aquest puntet més. Sóc molt optimista, perquè crec que aquest ofici s’aprèn i ens queden molts anys. L’equip és molt jove; que la gent no dubti que ho aconseguirem.
Si ara poguessis plantar-te al futur i mirar enrere cap a la teva carrera esportiva, què t’agradaria haver aconseguit?
Sóc molt ambiciós. Primer de tot, vull guanyar alguna cosa. Està molt bé quedar subcampió i tenir medalles de plata, però és molt dur perdre finals. Sóc molt jove i he perdut massa finals. Un or olímpic seria increïble.
Quin consell li donaries a un nen que estigui començant a jugar a waterpolo per poder arribar tan lluny com tu?
El més important és que si vols arribar lluny, t’has de sacrificar, entrenar i patir molt. Has de sacrificar moltes festes i hores de son, però si vols, ho pots aconseguir.
Què et sembla el projecte de l’Anuari del waterpolo català?
Em sembla brutal. Tots els projectes que beneficien i donen a conèixer el waterpolo crec que són molt necessaris. Per això estic encantat de col·laborar-hi.
